Jo era a Plaça Sant Jaume el diumenge passat, el diumenge de la Mercè. Amb Ciutat Vella Decideix vam desplegar una gran pancarta per l’edifici d’entre Ferran i l’entradeta a la Plaça Sant Miquel. Quan vam tenir-la recollida, em vaig quedar per allà per continuar veient castells. De cop, un dels de Vilafranca s’acosta i ens diu a uns quants: “Ei, si us plau, ens podeu ajudar a la pinya? Please, can you help us? Come, come. Ens en calen deu.”. Amb això que tant jo com dos belgues i un alemany que tenia al costat anem cap allà. Ens col·loquen molt a prop d’allà a on comença el folre, “si fan llenya, ens poden caure a sobre per-fec-ta-ment”, vaig pensant entre l’emoció de ser allà.

Estant allà en mig, fent pinya, de fet, jo anava traduint els missatges del micro i del cap de colla o de gent que teníem pel voltant als companys guiris. Els belgues eren de Flandes i això ens va donar encara més tema de conversa.

A la pinya t’hi poses com si fossis un totxo : encaixat pels dels dos costats i entatxonat tant pel darrera com pel davant. Els braços, avall, per allà enmig, empresonats. I el millor, el cap: no has de mirar el castell, cal posar el cap  encarat al terra, encaixat en el clatell del de davant. Jo vaig fer trampa, per què… ho havia de veure.

P8fm-Vilafranca-merce2010

Els Castellers de Vilafranca a la Mercè 2010 amb un pilar de 8 amb folre i manilles ( A la pinya, jo hi era, a prop del foldre a la dreta de la fotografia 😉 hehe

 

Ja muntat el folre i a mitges les manilles, la cosa trontollava massa molt i el cap de colla va decidir desmuntar. “Ho tornarem a provar, ara de debó!”. I a la segona va ser. Només recordo que vaig mirar un moment cap amunt, quan la gent aplaudia i cridava amb força, i vaig veure una mena de fil que tirava amunt, entortolligat com un filferro i que feia 8 pisos! Vaig baixar el cap de pressa i , al cap d’uns moments la tensió es va anar relaxant. “Afluixeu, afluixeu, tireu enrere”, el paio que ens va demanar ajud que s’acosta de nou i ens dona les gràcies i ens felicita, “congratulations, gràcies, sou collonuts!”, i la pinya que s’obra fins deixar anar del tot cada pinyó que, alhora, es fon en vianant mentre uns crits amb mans enlaire i punys tancats resonen: “Vilafranca, Vilafranca, Vilafranca!”

Tot això a 30 segons de casa.