(Original post in Emma website >>)

Col·lectiu Emma is a network of Catalan professionals living in different countries who have made it their job to try and set the record straight on news items published in the international press relating to different aspects of the Catalan economy and society

(from Susan M. DiGiacomo, Ph.D., Professor at Universitat Rovira i Virgili)

President Barack Obama
The White House
1600 Pennsylvania Avenue Northwest
Washington, DC 20500-0004
United States of America

Dear President Obama:

I write to you not only in your capacity as president of the United States, but also in your capacity as a former professor of constitutional law. In The Audacity of Hope, you propose shifting the metaphor through which we understand democracy in order to see it “not as a house to be built, but as a conversation to be had.” What the American constitution does, therefore, is to “organize the way by which we argue about our future.” Importantly, “Implicit in its structure, in the very idea of ordered liberty, was a rejection of absolute truth, the infallibility of any idea or ideology or theology or ‘ism,’ any tyrannical consistency that might lock future generations into a single unalterable course…”.

I write to you, then, because in the country in which I live and work, what is happening is precisely this sort of attempt to end conversation by arguing that the house is already built, constitutionally, and that no further debate is even legimate. In a formally democratic European state, a completely politicized constitutional court, four members of which – including the chief justice – have served for years on expired terms of office, has taken four years to produce a decision using the constitution as a weapon to crush the legitimate national aspirations of a people and to set absolute limits, once and for all, on the powers of home rule defined in that people’s statute of autonomy. The European state in question is Spain. The country in which I live and work is Catalonia. Its statute of autonomy was approved no fewer than three times: by the Catalan parliament, by the Spanish parliament, and by the Catalan people in a referendum. What is happening here, then, is an assault on democracy. In the United States, when the will of the people is not reflected in the constitution, the constitution has been amended, a total of 27 times since the year 1791. What the Spanish constitutional court has done is to consider the Spanish constitution of 1980 untouchable, engraved in stone, and their reading of it is so restrictive that the democratically expressed will of the Catalan people has no place in it.

What is Catalonia? You will remember something about it from your visit to Barcelona many years ago. Catalonia is an ancient European nation with an equally ancient tradition of representative government. The document on which this form of government is based predates the English Magna Carta, and only Iceland has an older parliament. In the Middle Ages Catalonia was an independent polity, and later the Catalan-Aragonese Confederation ruled a Mediteranean empire that extended as far as Greece. During the 14th century, the dynastic marriage of Ferdinand of Aragon and Isabella of Castile integrated Catalonia into “the Spains”, as the composite kingdom was known. But Catalonia did not lose its institutions of self-government until 1714, by force of arms, at the end of the Spanish War of Succession, when an absolutist monarchy came to power. It did not get them back for another 200 years, with the arrival of the Second Spanish Republic, but lost them again at the end of the Spanish Civil War of 1936-1939. Despite this history, Catalonia continued to remain linguistically, culturally, socially and economically distinct from the rest of the Spanish state. With the death of General Franco and his dictatorial regime in 1975, Catalonia began to recover once more its political institutions and the powers of home rule home abrogated by the victorious fascists, to reconstruct its national story in its own voice.

How and why does the decision of Spain’s constitutional court affect me, since I retain my American passport although I am a permanent resident who lives and works here? It affects me because I have known Catalonia for three decades, since I came here to do anthropological research at the end of the Franco dictatorship and the beginning of the transition to democracy, when it became apparent that the transition would have no legitimacy at all unless the political autonomy Catalonia enjoyed under the Second Republic were restored. Because I experienced, as an anthropologist, the cultural and political resistance to the Franco regime and the beginning of the process of national reconstruction in Catalonia during the transition to democracy. Because with the passage of time I have become a professor in a Catalan university, where I teach my classes in Catalan. I have, then, things at stake in Catalonia’s future. Many things, starting with the language in which I teach and write, which is recognized in the Catalan statute of autonomy as having preferential status in Catalan public institutions including schools and universities. This language, my second first language, is now threatened by the decision of the Spanish constitutional court.

On Saturday, July 10, more than a million Catalans (according to the Barcelona city police, 1,100,000; according to the organizers of the demonstration, a million and a half; the total population of Catalonia now stands at just over 7 million) filled the streets in the heart of Barcelona, the Catalan capital, to reject the court’s decision to eviscerate the Catalan statute of autonomy and make our voices heard: “We are a nation. We decide.” After years of indignities, the court’s decision was the last straw and increasing numbers of Catalans see no other path to national survival except through full sovereignty, a peaceful and negotiated separation from the Spanish state and the establishment of a new Catalan state within the framework of the European Union. Kosova’s history is different from Catalonia’s, but there is nothing in international law that prevents the democratically elected representatives of a people from unilaterally declaring independence.

Earlier this summer former president Jimmy Carter came to Barcelona to accept from the president of the Generalitat (the Catalan government) the Premi Internacional Catalunya, an international award in recognition of his work on behalf of human rights, democracy, and peace. His visit coincided closely with the announcement of the decision of the constitutional court. President Carter described this decision as an “error,” and offered to send international observed in the event of a referendum on Catalan independence. You should know that to date well over half a million Catalans have already voted for independence in nonbinding municipal referenda all over Catalonia. More such referenda are planned.

I am not asking you to invervene in this process. I ask only that you interest yourself in what is happening here, that you discuss it with your advisers, that you seek information, and that you begin to establish contacts with the Catalan government that will emerge from this fall’s election. If I can help you to do this, you need only ask. Catalonia badly needs international interlocutors and international visibility.

Respectfully yours,

Susan M. DiGiacomo, Ph.D.
Professor
Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social
Universitat Rovira i Virgili
Tarragona
Catalunya

Yesterday, 10th July 2010 (#10j) will be an historical day.
More than 1 million march in Barcelona against the Spanish constitutional court very centralist declaration (9 July 2010) rules that can be compared to the rules before the Democracy. Catalonia is treated as a colony (economically, culturally and in  citizen rights).

The Spanish decentralization, started after the 40 year’ dictatorship, in 1977, today , after the Spanish court declaration, is finished. And a new age starts. In one side the spanish feelings: one nation, one language, one country. In the other side: a new democratic way to decide the future of Catalonia, with referendums for independence and the biggest march ever in Catalonia.

• 1000 reasons for te independence of Catalonia

• Some international news here

Neuron matrix

Finalment ja he decidit que publicaré articles científics en revistes indexades obertes, anomenades Open Access Journals.

He preparat un llistat de recursos interessants sobre la publicació oberta de coneixement en el món de la investigació.

En primer lloc hi ha el Directory of Open Access Journals. Aquest és un llistat de revistes amb accés obert; amb això s’entén: accés a la versió completa del text, amb texts de qualitat controlada (peer reviewing). Tenen revistes científiques en vàries llengües i un llistat de temes creixent.

En el moment de fer aquesta entrada de blog el directori consta de 5040 publicacions indexades. D’aquestes publicacions, 2079 es poden cercar directament. EL número d’articles al DOAJ és de 396921.

Sembla que grups de científics s’estan movent per aconseguir que la ciència sigui oberta. Recomano la lectura dels Panton Principles – A Call for Open Data in Science (June 2010).

La web del Paton Principles és: http://pantonprinciples.org/

Entre les organitzacions que treballen per a establir les pautes, regles i eines per a compartir dades científiques, destaca The Open Knowledge Foundation – Promoting Open Knowledge in a Digital Age.

—————————————————————

Veure les 2 anteriors entrades sobre Cultura lliure i món acadèmic aquí

Sorprès és la paraula, si. Mai havia hagut de fer tants clics per a arribar al final d’una recerca, i en la majoria dels casos, el document que cerques no és accessible. Estaria bé fer una representació del temps que es perd simplement cercant articles científics. Però un altre dia parlaré dels clics interminables, avui us presento qui té el monopoli de les comunicacions científiques i com ens fan pagar el nostre coneicxement

Millor explico la història de com es fa per a accedir a articles acadèmics. Ja pràcticament he acabat els cursos de doctorat i resulta que ara començo a preparar el primer dels quatre articles que he d’escriure per obtenir el doctorat. Tres d’aquests articles han d’estar publicats en revistes, anomenades, indexades. Les revistes més important (més citades per altres articles) s’anomenen indexades. Per a consultar aquestes revistes cal estar subscrit a, almenys, un parell d’empreses privades, la més coneguda es Web of Knowledge WoK (Thomson Reuters) , i, en el meu cas, també puc cercar revistes a Scopus,

Aquestes són empreses que mercadegen amb el coneixement del  món

Thomson Reuters is the world’s leading source of intelligent information for businesses and professionals.

We combine industry expertise with innovative technology to deliver critical information to leading decision makers in the financial, legal, tax and accounting, healthcare, science and media markets, powered by the world’s most trusted news organization.

Thomson Reuters shares are listed on the Toronto Stock Exchange (TSX: TRI) and the New York Stock Exchange (NYSE: TRI).

He cercat quan costa subscriure’s a WoK. Indivudualment no he trobat que es pugui fer. A l’estat espanyol, aquesta suscripció la fa directament la Fundació española para la ciencia y la tecnología (FECYT). A les FAQ hi trobo:

6 ¿Qué parte del coste de la Licencia se repercute a las instituciones?

La licencia de la Web of Knowledge tiene un coste anual de 5.000.000€ en concepto de los backfiles y del coste de las bases de datos, de los cuales el conjunto de las instituciones contribuirán con el 30% de dicho coste total (1.500.000 €). Todas las instituciones que forman parte del proyecto colaboran económicamente al copago.

Scopus, no és gaire diferent, A la plana web només diuen que les subscripcions són annuals i que el preu depèn de la grandària de la institució. Segons Database Reviews and Reports: Scopus, de Howard M. Dess el preu de Scopus és un 85%-95% del de WoK.

Les suscripcions individuals a cada revista és un tema que deixo per un altre dia, així com el creixent número (qualitat) de revistes de lliure accés.

L’evolució de les tècniques comunicatives en temps de dos punt ceros i tres punt ceros fa que la publicitat es converteixi en documental i que una campanya esdevingui desig.

Una mostra n’és el vídeo de la Mataró per la independència de la CUP:  la música és actual i inclou tothom (des dels de la ceva, fins els ja antics antiglobis).

Qui ha sigut tabaleter o dolçainer, mai deixarà de ser-ho!

La muixeranga

Xavi_Richart_-_Muixeranga_(low_quality)

—————————————

COMUNICAT A LES ORGANITZACIONS DE L’ESQUERRA INDEPENDENTISTA, EL MOVIMENT SOCIAL, POLÍTIC, ASSOCIATIU, SINDICAL, …. I A LA SOCIETAT CIVIL EN GENERAL

INTRODUCCIÓ

A finals dels anys 90, del segle passat, des del nostre col·lectiu de dolçainers i tabaleters, encetàrem una campanya amb el títol genèric de: “DOLÇAINA I TABAL: INSTRUMETS DE LLUITA”. Una de les finalitats d’aquesta campanya, va estar, posar de manifest i reconèixer l’aposta per la recuperació i posada al dia que va fer l’esquerra en general i l’esquerra independentista en particular, des dels anys 70 als 90 del segle XX, dels nostres instruments més tradicionals: LA DOLÇAINA I EL TABALET, i denunciar, tanmateix, el lloc que li tenien reservat a aquests, les forces reaccionaries i feixistes, que només tenien als nostres instruments com un referent folklòric i només li reservaven un futur folklorista, així com denunciar la intenció, per part de la dreta, d’utilitzar-los (manipulant-los, com només ells saben) com a punt diferenciador de la resta del nostre territori.

Llevat de l’obligat reconeixement històric fet, el temps ens ha donat la raó: Les accions realitzades des de les forces governamentals des de llavors, han anat encaminades a subvencionar associacions, manipular articles, realitzar actes, etc… entre altres accions, amb l’única finalitat d’utilitzar la dolçaina i el tabal com un fet diferenciador amb manipulació inclosa de criteris acadèmics, a que tant ens tenen acostumats, en aquest cas dins de l’organologia.

ORIGENS (UN POC D’HISTÒRIA)

Estrela Roja de Benimaclet, (en els seus prop de 20 anys d’existència -2011), des dels seus inicis, s’ha compromès amb la Cultura i amb el País, amb el País i amb la Cultura: Som filles i fills dels “Dimonis de Benimaclet” (2à colla de dimonis al País Valencià) i  de l’”Assemblea de Veïns de Benimaclet”, i mai hem deixat de considerar-nos hereus de les tradicions que ens han llegat els nostres avantpassats. Així, des de la nostra associació ens sentim “culpables” de la creació, promoció, expansió i divulgació del que ara coneguem com a “correfocs”, activitat tan arrelada a les nostres festes “de tota la vida” i que si bé ho mirem, fa vint anys no existien.

PETITS EXEMPLES

Estrela Roja de Benimaclet, des dels seus inicis, ha estat participant activament, amb els seus instruments, a diverses activitats i a diverses disciplines. Sense tirar ma dels nostres arxius, podem fer-hi memòria d’algunes de les activitats on hem participat:

Estrela Roja de Benimaclet ha estat, al costat de la classe treballadora (1er de Maig, Moviment antiglobalització, …), amb el territori (Salvem El Cabanyal, Salvem la Punta, Salvem L’Horta, Salvem, per la comarca dels Serrans, Salvem Benimaclet, Salvem el Xúquer, Salvem l’Alqueria del Moro, …), amb el País (25 d’abril, 11 de setembre, 9 d’octubre, Aplec de El Puig, Contra l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, …) amb el moviment antimilitarista (“dolçainers i tabaleters per la insubmissió”, Mili KK,…), amb la solidaritat amb altres pobles (Aberri Eguna, poble palestí, poble Sàharahui, …), amb la Llengua (actes de la CAL, Compromís, Trobades d’Escoles en Valencià, Tirant Lo Blanc, Amics de l’Alguer, …), amb els presos (Marxa de torxes, Llibertat Núria Cadenes, …), amb el record dels companys caiguts (dia del soldat català, Guillem Agulló, Pere Bascompte, Fòrum de la Memòria Històrica, …), contra les discriminacions i per la igualtat (dia de la dona treballadora, campanya “jo no t’espere”, …), en homenatges (Joan Fuster, Ovidi Montllor, Mestre Giner, …), amb la cultura (Els mal nomenats “Papers de Salamanca”, …), …

Aquesta mena d’activitats, com no podia ser d’una altra manera, no son exclusives de la nostra colla. Com dèiem al principi, el món de la dolçaina i el tabal estan plens de colles, arreu de les nostres comarques, amb presència en actes semblants als esmentats. Ho sabem, ho confirmem i volem deixar constància d’aquests fets.

Però, ben mirat, no hi consten! No hi constem!

La situació del nostre país ha fet que aquests actes, cada dia més necessaris, hagen augmentat en nombre. Tanmateix, d’un temps ençà, hem tornat a detectar que la dolçaina i el tabalet, en general, i la nostra colla, en particular, quasi mai no hi figuren, tot i la nostra presència constant, en l’anunciament o publicitat d’activitats com les esmentades.

D’un temps ençà, però, hem tornat a detectar, que la dolçaina i el tabalet, en general i la nostra colla en particular, no hi figura a activitats com les esmentades.

Si la campanya “DOLÇAINA I TABAL: INSTRUMETS DE LLUITA”, va servir per tornar a reclamar que dolçaines i tabals havien estat protagonistes actius de les reivindicacions socials, polítiques, culturals, … del nostre país, el present comunicat, no te una altra finalitat més que tornar a reclamar a les organitzacions de l’esquerra independentista, el moviment social, polític, associatiu, sindical, …. i a la societat civil en general, que no menyspreen els nostres instruments, que no ignoren la nostra presencia en les activitats que desenvolupen.

No podem acceptar ni acceptem, actituds alineades amb actituds feixistes i despersonalitzadores com la darrera manifestada per l’Ajuntament de València, intentant prohibint-nos la interpretació de La Muixeranga al darrer homenatge a les víctimes del feixisme. Uns atacs a la llibertat d’expressió i la censura que fets com aquests suposen, es sumen als constants atac a allò que representa la dolçaina i el tabalet d’alliberament de classe i nacional. Així, fem una crida a la solidaritat i a la denuncia i a no compartir dites actituds.

Sapigueu, que continuarem fent servir els nostres “instruments de lluita” per que estem junts en aquesta lluita de “canviar-ho tot”, però que pensem que cal deixar constància de que el nostre alliberament social i nacional, es va fer (s’està fent), també, a ritme de dolçaina i tabal.

Benimaclet (L’Horta) 25 d’abril de 2010

Els darrers dos dies he estat investigant com s’investiga, com funciona el món acadèmic.

Estic fent els cursos de doctorat a l’UAB i el curs vinent ja podria tenir allò que anomenàvem la tesina. De moment m’he decidit per fer tant la tesina com la tesi amb articles publicats. N’he de publicat quatre, tres d’ells en alguna de les revistes importants. Per a, simplement, accedir a aquest llistat en dues de les webs oficials, -que de fet són empreses!- ISI Web of Knowledge i Scopus, cal fer tot un numero tècnic i , obviament, pagar. El simple accés al llistat de revistes no és obert a algú que no tingui una subscripció, la qual cosa impedeix entrar des de fora, curiosa manera de fomentar la investigació per iniciativa pròpia, oi? Oi que també es estrany que s’hagi de pagar per a accedir a documents fets, la major part, amb diner públic? O és que jo sóc l’estrany?

No sé, tot just començo, però vinc de les comunitats de programari lliure i de la web  de sempre, que diriem, i la primera impressió de tot el sistema és que és prou antic i no gaire eficient. El resultat és eficient perquè es trevalla dur, però es nota que les plataformes més usades per a comunicar al món el que es va descobrint, entenent o inventant van mig pas enrere del que hi ha a internet. El principal problema és que quan es dissenya una gran plataforma, es tendeix a pensar que usarem el més avançat que hi ha, en comptes de pensar que en 6 mesos caldrà fer millores.

Tot just començo en aquest món, tal que deia, i, per tant, aquestes opinions que dono ara són més impressions que no pas opinions. Em reservo el dret i  l’anhel de canviar-les i reconduir la investigació, la recerca del tot plegat

Continuarà…

I per postres, el Sudán també va aprovar el dret a l’autodeterminació de la part sud de l’estat:

El Sudan del Sud ja té fixades les condicions de la independència

Un acord entre el Partit del Congrés Nacional i el Moviment Popular d’Alliberament del Sudan marca les xifres per a poder proclamar la independència l’any 2011 · Un 60% de participació en el referèndum i una majoria absoluta del sí són els mínims per a validar el procés

(…)

El Sudan del Sud té una població d’entre 7,5 i 9,7 milions d’habitants i la capital és Juba. És una comunitat amb molts pobles diferents, els més grans dels quals són el dinka i el nuer. El Sudan del Sud va aconseguir que Khartum li reconegués el dret a l’autodeterminació l’any 2005, quan es van signar els acords de pau que tancaven un conflicte armat de més de dues dècades.

(Extret de vilaweb, llegir la resta de l’article)